Junta de veïns

Ahir a la tarda al portal del bloc que visc hi havia tres persones discutint-se, una d’elles era la dona que porta la immobiliària d’on vaig llogar el pis. Vaig saludar i passar de llarg perquè el que allà estava passant era com a mínim estrambòtic.

Visc en un edifici de 6 plantes: la planta de locals comercials, la planta baixa, l’entresol i tres pisos més. Cada pis, excepte el de locals, té 4 portes què fan un total de 20 veïns però d’aquest veïns casi tots som llogaters, excepte una parella de gent gran del entresol i una parella de mitjana edat de la segona. Són els que en 4 anys he vist més sovint, els altres hem anat canviant més que les capes de pintura de les escales.

A la junta de veïns s’haurien de reunir tots els veïns i decidir que fer amb aquestes baldoses a les escales del entresol i l’entrada, desgastades a més no poder, de decidir qui s’encarregarà de netejar les escales, o decidir qui serà el president. Hauríem de ser 20 però són 3 perquè no les juntes de veïns no són veïns sinó propietaris. I són 3 perquè molts propietaris fan delegació de poders.

Qui són aquest 3? La primera es la senyora de la parella de mitjana edat. Té un gos adorable que saluda sempre — por me fa que el gos aparegui a crims. Sembla bona gent i al cap i a la fi amb lo que s’ha degradat el barri en barems voxians que segueixi aquí i no s’haigui pirat o demostra que li pela el concepte racista de seguretat o bé, no descartem, no té ni un duro.

El segon és un senyor de la generació Albert Rivera. Juraria que és d’una immobiliària o de una empresa d’estes de manteniment de comunitats. Juraria perquè no si era ell, no recordo tant les cares i més quan anaven amb mascareta, va picar porta per porta fa uns anys preguntant per propietaris. El cas és que porta un maletí més ple de folis que pàgines deu tenir la gran enciclopèdia.

La tercera és una dona, de la mateixa generació que l’anterior, i és la dona de la immobiliària que me va llogar el pis. En el meu record el que me volia cobrar la fiança amb IVA i quan vaig demanar la factura — en realitat volia un paper de pagat però el meu cap juga a aquestes coses — me va dir que lo del IVA es que no la vaig entendre i me va descomptar el suposat IVA.

Molts dels propietaris són gent gran, alguns, en el meu parer els més modestos són els que tenen el pis cedit als seus nets o fills, mentre ells estan al poble. Altres estan en una residència, i el lloguer dels que viuen més la pensió els hi paga estar a la residència. D’aquest grup els dividirem entre els que els que ho han fet per motu propi i els que ho han fet els seus familiars per no tenir que estar radere d’ell. Després per últim queden propietaris que estan per fer diners, que potser en algun moment van viure-hi, o fins i tot reformar l’habitatge però ara viuen lluny de l’interès més enllà de tenir un influx monetari.

Entre els dos generació Rivera hi ha una competició per a obtenir la major possibilitat de vots en les juntes. Un i l’altre van porta per porta dels propietaris dels pisos per a obtenir les delegacions de vot a canvi de que els que hi viuen paguin la quota mensual, i sobretot, que els diners sempre pugin mai baixin. Cosa important per a que això passi: que el lloguer pugi, i sobretot, que els costos de l’escala no existeixin i a ser possible baixin.

Fa uns anys, quan l’anterior crisis alguns pisos van quedar buits, altres es van desnonar i va aparèixer la por al okupa. La comunitat llavores es va deixar portar per securitas o una pel estil per posar unes càmeres en l’entrada. Costaven una pasta i la comunitat va votar fa uns anys a canviar-les per aquelles que igual de reals que un poblat potemkin. Comunitat, no, perdó: la dona de la immobiliària amb 20 vots delegats, com a gesta d’orgull que s’apunta.

El cas es que tornem a les escales entre l’entrada i l’entresol: estan desgastades. Segurament porten allà des que Nieto Alcalá-Zamora era president, la erosió és evident i en realitat baixar les escales és fa perillós en aquell tram. La generació Rivera va arribar a un acuerdo de estado: per això hi ha l’ascensor, que es va instal·lar fa poc: en el meu entendre 15 anys són molts. Són com la meitat de la meva vida però per a gent donada a la gestió això és abans d’ahir. Què els veïns sempre volen gastar però mai són conscients dels costos.

Me pregunto la cara que se li deu quedar a la pobre veïna que li recomanen pujar i baixar escales però segur que no li recomanen fer ràpel però quan es va a votar si arreglar-les apareixen dues persones amb papers firmats per gent que fa llustres sinó dècades que no veu dient que aquella persona, que no hi viu, parla per ella i li diu: et fots, aquestes escales es queden així, que vull seguir reben el mateix o més cada mes.

Sigui per històries tristes, com el iaio que el pobre no sap on para, com històries de superació de iniciar el teu negoci franquícia de croissants congelats aquest diners se m’agafen a mi mes a mes, que me molesta, però a algun veí amb fills, menors o no, me fa mal. Mal perquè al final s’ha aconseguit el més absurd de tot, que tots siguem paràsits d'algú altre, però sobretot, ser paràsits d’algú que està per sota.

Cap al vespre baixo a tirar la brossa només queden dues persones, els quinta Rivera, la immobiliària aprofita el benentès per acomiadar-se del seu opositor a la junta veïnal i per acompanyar-me i explicar-me tot el que us he explicat. Què si els veïns ja no els interessa — jo pensant però com què veïns, si ni viuen aquí — que si al final això els significa més a persones com ella feina — una feina digna d’ONG, si, per suposat — , que els llogaters som un pes — senyora, que li dono com un terç del meu salari al mes — i narrant-ho mentre m’assento en un banc perquè sóc incapaç de dir-li que tinc presa, o sent honests, m’importa una absoluta merda.

Després de 30 minuts de xarrameca llança un recordatori: a partir del gener me tindrà que pujar 100 euros el lloguer perquè clar la filla gran dels propietaris del meu pis els hi fa falta un pis. Una amenaça amb segones implícites perquè la explicitat la deixen pels fets suposats: o els pagues o te’n aniràs.

Aquests fets són ficció, qualsevol semblança amb la realitat és purament… intencional.